L’OR

etern, inalterable, homogeni, fàcilment transportable. un metall de transició suau, pesant, dúctil. l’or és l’element químic  de número atòmic 79. és un malleable de color groc. el seu color és per mor de l’absorció de les llargàries d’ona del blau de la llum incident. l’or és gairebé del tot inatacable. en estat pur és incorruptible. reacciona tan sols amb aigua règia i iò cianur. en el seu estat natural es troba en forma de palletes, granets i brins, a l’interior de les roques, al fons dels solatges alluvials i al fons dels teus ulls enamorats.

traducció de Nora Albert

traducció per NORA ALBERT da Serie fossile (Crocetti, 2015)

Ell va saltar el reixat- i això que aquella
nit no s´hi veia a una passa.
Després de força hores de camí
va trucar a la casa de la infantesa
tan sols deia mare i res més
deia mare estic sols
cansat, sols cansat.

18.12.2007

                       a PGC 9074
 
VISTA
 
(º) - llavor
 
tens una feblesa d´espiga
músculs d´euga, una xardor
de sorra trepitjada
a l´espina dorsal
i un solc de llaurada,
la solitud d´una bèstia santa al cantó
dret de la boca, on una intelligència
tot just nascuda et passa a frec
sense gairebé despertarte
 
posa el dit en el solc del teu cor, assenyala´m
 
mostra´m la teva esquerda des d´on regalima
la meva sang sobre la  foresta dels símbols i dins del son que sor-
     prèn d´amor
sobreeixit
per damunt dels objectes a l´entorn
 
                                                               (tot el que depassa
la mesura del cos acaba per moure´s entre els lligaments elèctrics del món
com la cremada
del neutre- l´inici
d´allò anònim- sotavent amb tot el pes
sobre la Terra Estrangera del teu cos-  sisplau
no ho diguis, tanca la boca)
 
perquè el teu ull dret raneja les aigües
d´una mar enterrada
                                        - llavor,
profundament
esbarzer i corona
d´espècie
desconeguda-
                          obertament callada com el bronze, camina
en el present
com en un temple, com en la memòria-
                                                                       fins que des del fons
del teatre de la mar
una criatura adulta desarmada
s´alça dempeus, creu en el teu perdó
 
23.5.13
 
© -fòssil
 
posa una mà aquí com un bena blanca, tanca´m els
ulls,
omplena el llindar de benediccions, després
d´haver passat a través
de l´or verd de l´iris
com una majestuosa abella
i –bri
sobre bri,
d´or i blat trillat-
de mi has fet
el teu brescam de llum
 
una constellació d´abelles giravolta el tiller
amb saviesa inhumana, un remolí d´intelligències no se
   separa
de l´arbre de la mel
 
                               - fóra reductiu dir amor
a aquesta necessitat de la natura-
 
                                mentre una buidor anterior cicatritza
entre flor i flor sense deixar –ne rastre:
 
                                 empra la boca, del cor desenfila´m
el fibló d´or,
la memòria d´un llampec que ha cremat la meva figura humana
en una qualque prehistòria
 
on els folls acaricien les pedres com si fossin caps
    d´infants:
 
                                  acosta´t, com la primera
entre les coses perdudes
i aquell rostre s´alça de la pedra per somriure de nou
 
24.5.13

Aggiungi commento


Codice di sicurezza
Aggiorna